Cites del mes: "Fica un antropòleg a la teua vida"

Michel Leiris (1901-1990). Etnòleg, conservador del Museé de l’Homme, director del Centre Nacional de la Recherche Scientifique i escriptor.

“L’antropologia, en el sentit més complet del mot consisteix a augmentar el nostre coneixement de l’home, tant per la via subjectiva de la introspecció i l’experiència poètica, com per la via menys personal de l’estudi etnològic”

“L’etnografia pot definir-se resumidament com l’estudi de les societats considerades des del punt de vista de la seva cultura, la qual s’observa per tal de procurar distinguir els seus trets diferencials.”

“Pel que fa a la salvaguarda de les cultures pense que seria en va conservar-les intactes perquè, admetent que fos posible fer-ho, això equivaldría a petrificar-les “

“L’etnografia ha de contribuir a elaborar un veritable humanisme”

“Tinc el deure d’ajudar a algunes persones a ser un poc més lúcides. Per mi, el deure de la lucidesa és un deure personal. Però açò no vol dir que serveixca d’alguna cosa”

“No tinc cap esperança que es puga sostindre sobre l’etnologia”

“L’objectiu que jo he perseguit per dos camins distints, es arribar a una antropología general, tant per l’observació de mi mateix com per la persones pertanyents a altres societats”

“No és sols la voluntat de destruir allò que m’anima, és sobretot l’afany de desmitificar”

“En el fons de tota confessió hi ha el desig de ser absolt”

“Perquè l’etnografia ha fet de mi un buròcrata?”

Article del mes: "Des cavallers strasse"

DES DE CAVALLERS STRASSE

Robert Martínez Canet
Museu Valencià d´Etnologia

Diario de un burgués. La Europa del siglo XIX vista por un valenciano distinguido. Anaclet Pons, Justo Serna, València, Los Libros de la Memoria, 2006, 238 p.

En l´any 1992 Anaclet Pons i Justo Serna, professors del departament d´història contemporània de la Universitat de València, publicaren La ciudad extensa, un treball que encetava una tasca d´investigació centrada en l´estudi de la burgesia valenciana vuitcentista, que continuaren quatre anys després amb un estudi sobre dues conegudes famílies; els Trénor i els Valier. Enfront als qui des del fusterianisme més o menys ortodox negaven l´existència a la nostra societat d´una veritable burgesia, la historiografia acadèmica valenciana i amb ella Pons i Serna sempre defensarem el caràcter plenament burgés de les elits dirigents valencianes del XIX. Resulta significatiu que la polèmica rebrotara a les planes d´opinió de la premsa capitalina arran de la publicació del llibre que ens ocupa. Passats uns anys on estaven centrats en treballs més propiament historiogràfics amb títols com La historia cultural o Como se escribe la microhistoria, els autors ens ofereixen un nou treball sobre la vida burgesa de fa segle i mig (treball que es pot llegir en paral·lel amb l´estudi de Concha Ridaura, Vida cotidiana y confort en la Valencia burguesa, editat per la Biblioteca Valenciana en 2007). Partint d´uns pressupostos teòrics semblants vinculats a la microhistòria l´etnometodologia, l ´interaccionisme simbòlic, aquesta nova entrega del que sembla un veritable work in progres té, però, un caire més narratiu. Com anuncia el títol del treball, l´origen de la recerca és el dietari que José Inocencio Llano White (1828-1906) va escriure durant tres dècades. Cal avisar al lector que el llibre no és, en absolut, una edició del text primari, sinó una reflexió a partir del mateix.

Com a historiadors que sempre han defensat el valor de la lectura de ficcions, els autors no obliden el valor que per a l´estudi de la vida burguesa té la novel·la, eixa forma burgesa d´explicar-se el món. És el cas d´ autors recuperats en els darrers temps, com l´hongarés Sándor Marai, en especial el Márai de “Confessions d´un burgés”, que apareix citat per un altre relat. El mateix es podria dir del recobrat Stefan Zweig d´ “El món d´ahir. Memòries d´un europeu”. Resulta difícil no llegir l´obra que ens ocupa sense recordar ambdós cronistes de l´univers de la burgesia mitteleuropea. Ben mirat el dietari de Llano és, a l´hora, les memòries d´un europeu i la confessió d´un burgés i, en certa mesura, participa d´aquell gènere tan centreuropeu i burgés com era la novel·la de formació.

No per coneguda és menys certa aquella frase d´ Antonio Machado/Juan de Mairena quan afirma que no hi ha cosa menys íntima que un dietari íntim. És eixa una de les virtuts del llibre, il·luminar el “jo” no fictici, però si “novel·lat”, que parla als dietaris, mostrar les seues retòriques, els elements amb els que ha construït una trama, es dir un artefacte literari, però no alié a la tasca de reconstrucció del passat, recordem que Paul Ricoeur ja deia que el text històric s´articula com una trama. Formalment, el text de Pons i Serna, que s´obri amb el desig explícit d´arribar a un nombrós públic, ens remet a una de les sis característiques que, en 1988, Italo Calvino indicava que hauria de tindre la literatura del llavors proper mil·leni: la levitat, la lleugeresa, dit de forma més prosaica, concepte que per a l´autor italià tenia unes interessants consideracions antropològiques i etnològiques centrades en el paper xamànic de la literatura.

No és aquest l´únic punt de contacte d´aquest llibre amb el terreny antropològic. La presència de Clifford Geertz (tan criticat per alguns teòrics de la microhistòria com ara G. Levi), no només la confessada influència del concepte ”joc profund”, es fa palesa en una investigació que podria estar en el solc de la “descripció densa” geertziana. Estem, doncs, davant d´un treball que es podria considerar que és un d´aquells estudis híbrids que Robert Darnton definia com “una manera antropològica d´ història” o “història etnografiada”, per acabar assumint que “pot denominar-se simplement història cultural”. En més d´un sentit el que ens proposen Pons i Serna és, seguint Geertz, llegir per damunt del muscle dels seus autors eixe conjunt de textos que forma la cultura d´un grup. Llegir, per tant, de forma inadvertida per a constatar, no allò que ens uneix amb un burgés benestant del XIX, sinó allò que ens fa veure la fractura cultural que ens separa. Perquè, per dir-ho amb la torturada sintaxi de Guido Ceronetti: “Es pot arribar a ser sapient acumulant llunyanes ignoràncies. L´etnologia”.

Llibre del mes: "Diario de un burgués"